Arxiu de la categoria: Cultura – Culture

La Bressola : el dèficit fiscal

Publicat el per
Respon

L’article 75 de la constitució francesa diu que les llengües dites regionals pertanyen al patrimoni de França. Llavors haurien de tenir drets però el Consell Constitucional va pronunciar-se sobre aquest tema dient que aquest article no atorga cap dret a les llengües. Però podem considerar que, com a mínim, l’Estat i les col·lectivitats territorials han de fer-les viure.

La Bressola, per viure, necessita només estar considerada com una escola qualsevol. Quan un nen està escolaritzat a un poble veí, el seu municipi paga a aquest municipi el que considera com el cost escolar del nen. Això funciona per qualsevol escola… fora de La Bressola que està considerada com una escola privada només perquè França es refusa a considerar que la llengua de l’escola pugui ser una llengua viva a França. Això és el dèficit fiscal de La Bressola ! Els pares paguen impostos però la part educativa d’aquests impostos només van a l’escola concernida si aquesta no és una Bressola. Estranyament, això fa que l’Estat paga la seva part amb el sou dels professors però els municipis, primers concernits, no paguen o molt poc.
Alguns municipis paguen una part però l’únic al qual la supervivència de les Bressola està assegurat és a Perpinyà, ja que és l’únic lloc al qual La Bressola està considerada com qualsevol escola amb els mateixos recursos i drets.
Això no té rés a veure amb la política de La Bressola. La Bressola no fa política i en Joan-Pere Le Bihan (president) ho repeteix prou.
Un exemple de la falta de «normalitat» de La Bressola es va veure amb Morrellàs. Justament vaig treballar alguns anys a la implantació d’una Bressola al Vallespir. Un desig molt coherent a nivell comarcal per part de la direcció de l’escola i per mi a nivell ideològic però també per lògica territorial. Primera dificultat : el Vallespir està a mans de l’esquerra. Penseu que com que la Bressola no fa política, no hauria de plantejar cap problema… Jo ho pensava. Però en realitat em vaig trobar amb en Marcel Mateu (Conseller General delegat a la catalanitat) que em va comentar que no volien ajudar La Bressola perquè és una escola de dreta ! Li vaig dir que era una bona ocasió perquè una Bressola s’implanti en una ciutat (a l’inici per Ceret) i una comarca d’esquerra. Però al final em va dir que no era una voluntat del Consell General d’ajudar aquest tipus d’escola (immersiva catalana). Entesos. Després d’anys de treball, La Bressola aconsegueix que els municipi de Morellàs li deixés gratuïtament un terreny. Només la mancomunitat havia de comprometre’s a pagar el personal de neteja. Cosa que no es va atorgar… ni tant sols per 8 nens !
També cal destacar el paper de les escoles públiques que envolten La Bressola, per exemple a la Cerdanya. Sembla que uns batlles estarien contents que La Bressola tanqués perquè això faria augmentar el nombre d’alumnes escolaritzats en les escoles públiques i impediria la supressió de professors tal com està prevista actualment per «l’Education Nationale»…

Cal ben tenir en compte que amb les demandes de matrícules es podria obrir 3 classes. Però per falta de suport financer dels municipis concernits per l’escolarització de la seva mainada i també la falta de suport del Consell General que ni tant sols dóna un euro a La Bressola (recordo que només el pressupost de comunicació del CG supera els 3 milions !) això esdevé impossible. També, però podem dir que és una mica menys llur falta -ja que no depèn de llur territori- a causa de la disminució de les subvencions de la Generalitat de Catalunya. Tots hi tenen un paper que no assumeixen.

Al final, d’una molt bona dinàmica de desenvolupament, La Bressola es troba en una situació de tancament de classes, i fins i tot d’escola. Això és vergonyós i, com ho podeu veure amb el raonament del finançament, estúpid ! Ara els municipis que no pagaven a La Bressola hauran de pagar als municipis als quals anirà la mainada. Quan pensem que molts d’aquests batlles estan votant un recolzament a «municipis per la independència» i una denúncia del tractat dels Pirineus… Ja s’entén que no hi ha cap catalanisme en aquests processos.

Réaction à l’article de La Semaine du Roussillon sur l’histoire du Roussillon

Publicat el per
Respon

Voici ma réaction à l’article paru dans la Semaine du Roussillon de cette semaine (n°820), intitulé : «Une étrange affaire criminelle en 1353. L’épouse du roi d’Aragon s’y intéressa».

Chers journalistes de La Semaine du Roussillon,
Permettez-moi de réagir à votre article d’une page sur l’histoire de notre pays (p. 39 du n° 820). Tout d’abord une réaction particulièrement positive car cela fait plaisir de lire notre histoire et non pas l’histoire d’une autre nation au 14ème siècle (époque des Valois). Mais au-delà des félicitations, il me semble important de relever des inexactitudes, que j’attribuerais volontiers à une vision peut-être «étrangère» car française de l’histoire de la Catalogne. Cela n’est aucunement un reproche, étant donné que c’est la seule perspective que nous permet le système français… et une de vos source : Wikipédia France. Oui, je rappelle que notre territoire n’a vu aucun gaulois et n’était pas français au 14ème. Cela paraît une évidence pour certains, mais étonne toujours un grand nombre…
Tout d’abord, principale inexactitude très fréquente, on ne parle pas en Catalogne du roi d’Aragon en tant que tel. La Catalogne était à l’époque une confédération et le souverain du Comté du Roussillon dont il est question dans cet article est le comte, pas le roi. Le fait qu’il fut également Roi d’Aragon n’en fait pas pour autant un titre supérieur à celui de Comte du Roussillon. Par exemple au 15ème, Naples fut «capitale» de la confédération. Est-ce que pour autant, ce Comte, devenu Roi de différents territoires méditerranéens, perd son titre au profit de «Roi de Naples» ? Evidemment non. On ne dit pas à Perpinyà que le souverain est le roi de Naples. Il s’agit toujours de la même personne (ou dynastie) qui, au fil de l’histoire, acquiert différents titres, l’un ne remplaçant pas l’autre. La vision française de l’histoire et des souverainetés rend pour beaucoup cette conception un peu difficile à comprendre mais il faut bien se rendre compte que nous parlons d’une confédération (avec d’ailleurs depuis le moyen-âge une représentation du peuple qui partage le pouvoir avec le souverain, bien avant la Révolution française).
Ensuite je remarque que vous donnez des noms à moitié francisés à certains personnages ou lieux. Il est évidemment impossible de lire dans un texte d’époque «Jacques Llaurador». L’utilisation du français en Catalogne Nord ne remontant qu’à la fin du 19ème siècle, début du 20ème. Point de Jacques donc mais plutôt un Jaume. De la même manière qu’on ne parlerait pas, par exemple, du Roi Jean-Charles d’Espagne, mais de Juan Carlos. Certaines traductions sont parfois à éviter. J’en profite d’ailleurs pour préciser l’orthographe de Generalitat de Catalunya (encart rouge).
Enfin, s’il est vrai que le surnom du Comte-Roi est «el Ceremoniós», il n’était pas Pere IV mais Pere III. Il a effectivement gagné une guerre afin de récupérer le Royaume de Mallorca (dont Perpinyà était la capitale), Royaume qui avait été auparavent divisé pour les deux fils de leur ancêtre commun : Jaume Ier.
Encore une fois, bien que j’ai ces quelques remarques à faire qui me semble indispensables à la compréhension de notre histoire, je tiens à vous féliciter et j’espère que vous renouvellerez chaque semaine ces points historiques en dernière page… avec peut-être d’autres sources, notamment, je vous les conseille : les historiens très comptétents de la faculté de catalan de Perpinyà.
Moltes gràcies.
Brice LAFONTAINE.

Histoire de la Catalogne pour francophones

Publicat el per
3

Voilà une vidéo explicative qui m’a pris plusieurs semaines de travail et de vérifications, notamment par un historien reconnu, afin d’y insérer l’essentiel de notre histoire, avec focus sur la Catalogne Nord, en seulement 10min.

A voir en plein écran.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=TOpBm7haDKI&feature=colike[/youtube]

Article de l’Anna Arqué per l’estrena del Teatre de l’Arxipèlag (uniquement en catalan)

Publicat el per
Respon

Com que trobo el seu article molt bó, per no dir perfecte, us el poso aquí :

L’Arxipèlag de Perpinyà per a tota Catalunya!

Dades oficials desmenteixen l’arrelat pensament que a la Catalunya del Nord són quatre els que parlen o entenen el català: “La supervivència del català és responsabilitat de tothom i no es pot acceptar que a qualsevol lloc on se’l parla (sobretot al bressol mateix de Catalunya) pugui desaparèixer.” No puc estar més d’acord amb l’amic Brice.

Gràcies a Unitat Catalana el propassat dilluns vaig tenir el plaer d’assistir com a convidada a la inauguració del teatre l’Arxipèlag de Perpinyà. Durant l’estona prèvia al començament de l’espectacle es notava un cert –i natural- nerviosisme i molta, molta expectació per veure per dins la realització d’un somni, deu anys de feina i una gran inversió econòmica amb fons europeus. Les salutacions durant aquesta estona a la resta de convidats era, com és habitual, eclèctica i entusiasta. Polítics però, de la Catalunya Sud pocs, massa pocs, el batlle de Salt, Jaume Torremadé, municipi que acompanya Perpinyà, juntament amb Lleida, en aquest projecte d’Escena Catalana ‘transfronterera’ i l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ambdós amb d’altres membres dels consistoris municipals. Però de la capital de la Catalunya del Sud res, i de la resta de comarques o terres catalanes, tampoc. Jo havia seguit aquesta iniciativa i entenent la importància del fet em sorprèn la manca d’il·lusió d’altres polítics catalans, avesats a l’àmbit cultural o no, d’acompanyar als amics de la Catalunya del Nord en una estrena tan important per a TOTS els catalans i catalanes.

Mentrestant ens saludàvem, les valoracions de l’exterior de l’obra arquitectònica es comentaven lliurament i val a dir que de manera no gaire unànime, semblava que les expectatives eren totes posades en el seu interior i en l’esperat programa d’espectacles.

Vàrem entrar, i tant l’interior de l’edifici com la programació publicada van rebre un satisfet i unànime vist-i-plau: ‘estem contents’, deia el semblant dels presents que omplíem de gom a gom el teatre.

El director del flamant nou ‘Arxipèlag’, Domènec Reixach, anterior director del Teatre Nacional de Catalunya va encetar el torn de discursos. Les seves primeres paraules oficials van ser una salutació en català. Bon començament, curt sí, però entès, com una declaració de principis sincers d’aquesta identitat ‘transfronterera’ catalana, i tot i el comentari que li va dedicar en el seu torn el ministre de cultura francès, entre broma i reprovació, amb un: ‘…l’encara accent català en el teu francès’, la veritat és que tothom semblava encantat del nomenament d’en Reixach, un català del Sud nomenat per dirigir un teatre ambiciós com el de Perpinyà per a que sigui un teatre de qualitat i proper a tots els catalans, tots.

Del discurs del ministre francès de cultura, podem dir que va fer una balança intel·ligent, va donar corda a la importància de la identitat catalana, però dins un territori que anava remarcant ibèric i rossellonès, és a dir, ‘viviu la vostra ànima!, però amb els peus a casa meva’. Ok, per ara…

L’espectacle jo no gosaré avaluar-lo, la cultura és plat individual, es tasta i es digereix en paladars molt diferents. Enhorabona, però, a tots els qui fan possible aquesta meravella que es diu teatre.

El meu interès era purament nacional, és a dir, tot i la coneguda qualitat del compositor de l’obra i dels seus intèrprets, dilluns vaig pujar a Perpinyà per la importància socio-política de l’esdeveniment, i el teatre l’ofereix. A saber: al teatre Arxipèlag de Perpinyà, tots els espectacles que s’interpretin en francès seran traduïts al català, llengua natural de Catalunya. Sí, jo ho he entès bé i sí, vosaltres ho esteu llegint bé.

Al teatre Arxipèlag, a la Catalunya del Nord, oferiran el cent per cent dels espectacles que es facin en francès amb subtitulació al català, mentre que a la Catalunya del Sud, donem gràcies per tenir un deu per cent de la subtitulació en català als nostres cinemes.

Això em dóna peu a escriure breument una reflexió important envers la llengua catalana a la Catalunya del Nord amb la informació que em facilita en Brice Lafontaine, Secretari General d’Unitat Catalana i recentment nomenat membre del Comitè consultiu pels Afers Catalans a l’Ajuntament de Perpinyà:

“Contràriament al que es podia llegir en un article de l’Avui del dilluns 18 de juliol, segons l’ISC (Institut de Sociolingüística Catalana de la Generalitat de Catalunya) l’estudi que es va realitzar l’any 2004 ens ensenya que un 65,3% dels nord-catalans entenen el català i un 37,1% el sap parlar”, apunta Lafontaine.

Aquestes dades oficials desmenteixen l’arrelat pensament que a la Catalunya del Nord són quatre els que parlen o entenen el català: “La supervivència del català és responsabilitat de tothom i no es pot acceptar que a qualsevol lloc on se’l parla (sobretot al bressol mateix de Catalunya) pugui desaparèixer.” No puc estar més d’acord amb l’amic Brice.

La traducció simultània del francès al català em recorda quan, per a l’acte final de la Consulta sobre la Independència a Barcelona, vaig fer subtitular al català el discurs preparat en espanyol de l’Observador Internacional Juan Carlos Moreno Cabrera, Catedràtic de lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid. Subtitular de l’espanyol al català em van valdre unes quantes aixecades de cella: ‘Molts catalans del Nord no saben l’espanyol’, els hi contestava. I és que és cert!

Els catalans parlem moltes llengües, però no tots les parlem totes, l’única afirmació correcta és que els catalans parlem la nostra llengua: el català! Per tant, subtitulem en català, perquè hi ha catalans que no saben espanyol com hi ha catalans que no saben francès.

Els catalans no ens concentrem tots en el territori, per ara, d’administració política espanyola. A veure si la teòrica, tan, aparentment, apresa en converses i temps electorals, comença a veure’s en les nostres decisions quotidianes, les de tots, privades o públiques, siguem botiguers o siguem directors de teatre, i encara més, essent polítics!

Ah! I evidentment, molt contenta de retrobar-me amb en Sergi López que, no cal dir-ho, és un gran actor i un ferm company per la independència 😉

Anna Arqué

Victòria i Independència

Enllaç del text :http://www.democraciacatalana.cat/actualitat/larxipelag-de-perpinya-per-a-tota-catalunya